HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
Introducció[1]
I.
L’etimologia
El text més antic conservat en el qual apareix la paraula ‘filòsof’ és un
fragment d’Heràclit:
És precís que els homes que
amen el saber tractin d’assabentar-se de moltes coses. 7(35)[2]
Però anteriorment, sembla que ja Pitàgores (més cèlebre com a matemàtic)
s’autoanomenà ‘filòsof’. Lluny de l’actual matís arrogant, que molts cops
s’associa als setciències, en Pitàgores era una declaració de modèstia. En
efecte, ell pretén diferenciar-se del sophós (savi) quan diu que és
simplement algú que pretén assolir el saber que no té. Quan Pitàgores parla
dels certàmens d’Olímpia (els jocs olímpics esportius més tot l’enrenou de
fires, concursos i celebracions que els acompanyava. Ja a l’antiguitat grega,
els Jocs eren un esdeveniment sociopolític de gran importància) es refereix als
espectadors que s’hi apleguen amb els termes philosophoi o theoroi, que
podríem traduir per ‘contempladors’.
Filòsof és, doncs, qui busca la saviesa. Ara bé, a diferència dels altres
estudiosos i erudits com els historiadors, astrònoms, metges o geòmetres, que
investiguen en els seus àmbits per a resoldre problemes o trobar aplicacions,
el filòsof busca la saviesa pel que val en si mateixa, remarca la tendència a la
unitat del saber i busca una explicació a la totalitat de la natura –al ser de
les coses– amb el sol ajut de la raó (lógos).
Podem dir que la paraula ‘filosofia’, a Grècia, té alhora dos
significats:
- Investigació autònoma i racional, que inclou totes les ciències.
- Investigació particular, fonamental. No engloba les ciències però els serveix de base. Seria allò que s’ha anomenat al llarg del temps ‘Filosofia primera’ o ‘Estudi del ser quant a ser’ (Aristòtil), ‘Metafísica’ o ‘Ontologia’.
A diferència de la història de la ciència, en la qual una època recolza
sobre l’anterior, de manera que sense uns descobriments necessàriament
anteriors no hi hauria els que segueixen, la història de la filosofia és un seguit de cercles concèntrics en una mateixa superfície. El que hi ha de
veritable en tota filosofia roman. No està més a prop de la veritat Hegel que
Plató. Per això, si bé es pot prescindir de la física del s. X (aristotèlica) o
de l’alquímia medieval en un curs de ciències naturals, no es pot prescindir de
l'estudi de tots els sistemes filosòfics (o, almenys, d’una mostra d’alguns
dels més rellevants) en un curs de filosofia.
L’exposició dels diversos autors i períodes ha de ser crítica, donant
relleu a les grans troballes i senyalant els errors, contradiccions o
incoherències. Ara bé: pretendre donar lliçons de filosofia als grans filòsofs
que hi ha hagut és absurd i ridícul. Cada vertader filòsof és un mestre a qui
cal escoltar i procurar entendre. Cal disposar-se a la investigació amb
sinceritat i humilitat. Els textos han de ser llegits amb atenció i esperit obert. La investigació filosòfica és un diàleg amb els autors que ens han
precedit.
II.
La història
Hi ha un fet inqüestionable: la filosofia sorgeix a Grècia el s VI aC.
Això no deixa de sorprendre, quan s’hi para esment, perquè si les
civilitzacions humanes més antigues (Mesopotàmia, Egipte, Xina) ja eren
mil·lenàries quan sorgeix la grega, sembla obvi que els inventors de
l’escriptura, del calendari astronòmic, els constructors de piràmides i
posseïdors d’innombrables refinaments culturals, ¡també devien pensar! Fóra
estúpid pretendre que no. En això, que ens recorda Ferrater Mora, hi rau la
diferència:
Al marge de les influències,
ben documentades, d’orient cap als primers pensadors grecs, aquests tenen quelcom
d’original: la investigació gratuïta i no religiosa com aquells, a més de la
recerca d’un primer principi, radical i universal.[3]
L’etiologia: Per què neix a Grècia
Les característiques de la
cultura grega ens poden ajudar a entendre per quin motiu aquell poble fou capaç
de generar en pocs segles una civilització d’un dinamisme i fertilitat sense
parió en la història de la humanitat.
La societat arcaica grega era aristocratitzant, amb una base econòmica
agrària. Els grans llinatges aristocràtics es forjaren en les contínues guerres
entre els pobles invasors que havien anat configurant el mapa hel·lènic entre
els anys 1200 i 800 aC .
El camp de batalla donava l’èxit i la fama o el deshonor. Per altra banda,
Grècia mai va existir com a unitat política. ‘Grècia’ és un terme cultural o
lingüístic: el conjunt de territoris on es parla grec. Aquesta realitat
històrica va emmotllant en els grecs un caràcter independent i fortament
autònom. Pel que fa a la religió, els grecs s’inventen una mitologia rica en matisos
i variacions. No tenen cap llibre sagrat i tampoc han construït un sistema
educatiu uniforme que faciliti l’establiment i conservació de dogmes morals,
polítics o cosmogònics. Al contrari: l’educació està en mans de poetes i aedes
com Hesíode i Homer. Les històries que narren les fantàstiques aventures en
temps remots d’homes, déus i herois, tots barrejats, serviran de model de
conducta per als més joves, d’explicació dels orígens del món o per a
justificar la importància de la llei en l’organització de les societats
humanes. De l’individualisme i de l’absència d’un cos doctrinal en sorgeix
l’esperit crític que caracteritza l’esperit grec.
Un altre ingredient ajuda a entendre la revolució en el pensament humà
que es produirà a Grècia. Es tracta de les transformacions que experimenta la
societat grega entre els s IX i VII aC. Per raons econòmiques i demogràfiques
suficientment explicades per la història, els grecs es fan a la mar. El comerç
suposa una nova activitat econòmica, que exigeix viatjar a terres llunyanes
(nous mercats) i establir colònies que n’assegurin la viabilitat. Les colònies
són noves ciutats que es basteixen per fer escala, per reposar provisions en un
viatge llarg o per instal·lar-hi sucursals. Amb el temps, creixen i es fan
poderoses. Algunes, més que la pròpia ciutat mare (metròpolis). Les
colònies estan en territoris fronterers entre pobles, estats o imperis
diversos. Són un lloc d’intercanvi econòmic i cultural amb una vitalitat i
afluència de gents diverses comparable a les actuals grans ciutats. El contacte
i familiarització amb altres cultures fa que els grecs relativitzin la pròpia i
comencin a plantejar-se si els seus valors, les seves tradicions, els seus
mites, etc. són millors, iguals o pitjors que els de la resta de pobles del món
conegut. El resultat de tot això és una nova visió de la realitat, que s’anirà
imposant entre els més il·lustrats, basada en la crítica a les tradicions i als
mites per allò que tenen d’irracionals. Ara s’intenta explicar el món des del
punt de vista de la racionalitat.
III.
Del mite al logos
El mite és una narració fantàstica de quelcom ocorregut en un passat
remot i imprecís. Hi intervenen els elements i forces naturals divinitzats,
així com déus, herois (semidéus), gegants, titans o animals inversemblants. Es
refereix a fets heroics (el velló d’or, la guerra de Troia...), a fenòmens
naturals (el llamp, l’arc iris, l’origen del cosmos) o a creences religioses.
Els mites són, sovint, la personificació de coses o esdeveniments. Poden ser
creguts al peu de la lletra (com es creu en les veritats religioses) o es poden
considerar al·legories, és a dir, explicacions fabuloses de fets reals dels
quals s’ha perdut el record detallat però no el missatge. En aquest cas,
servirien per a mantenir viva la memòria del passat en l’esperit d’un poble,
però, naturalment, cal interpretar-ne el sentit.[4]
La mitologia és una col·lecció de mites i té una funció eminentment
religiosa. De fet, la mitologia és una forma de religió. Hi ha moltes cultures
humanes que han elaborat una mitologia (solem parlar de mitologia egípcia,
romana, escandinava, maia, etc.). La mitologia expressa la visió que una
cultura té del món.
L’aparició de la filosofia pot considerar-se com l’exigència de
racionalitat d’un temps i d’uns homes davant la irracionalitat i fantasia del
mite. Wilhelm Nestle ha explicat aquest esdeveniment com el ‘pas del mythos
al lógos’[5],
és a dir, de la irracionalitat religiosa al pensament racional que origina la
filosofia i, de retruc, la ciència. De totes maneres, el canvi no és radical i
d’una vegada per totes. La nova manera d’explicar el món hereta del mite la
pretensió de donar una resposta última a la totalitat del real. Ara bé, la
resposta ha de ser empíricament provable o matemàticament demostrable; ha
d’imposar-se per la seva evidència a qualsevol ésser racional que la consideri.
L’arbitrarietat mítica ha de ser substituïda per la necessitat racional. La
filosofia pretén deslligar l’episteme (paraula grega que traduïm per
ciència, coneixement vertader) de la doxa (que significa opinió o
coneixement aparent, en grec). El seu primer objectiu serà descobrir quin és el
constituent fonamental (l’essència) que hi ha rere l’aparent multiplicitat de
les coses del món. En un segon pas, la ciència (episteme) emanada de la
nova manera d’enfocar el món voldrà esbrinar les regularitats de la natura i
expressar-les mitjançant lleis.
Des que va aparèixer la filosofia fins avui dia hi ha hagut dotzenes de
pensadors que han intentat, més o menys sistemàticament, donar raó de la
realitat apropant-nos a la veritat, última finalitat de la seva tasca. Els dos
mil sis-cents anys transcorreguts des d’aleshores són dividits pels
historiadors de la filosofia en quatre grans èpoques, marcades per elements
comuns i separades (o unides, segons com es miri) per períodes més o menys
llargs de transició com, per exemple, el Renaixement europeu dels ss XV i XVI:
a)
Filosofia antiga (ss VI aC - V dC)
b)
Filosofia medieval (ss V – XV)
c)
Filosofia moderna (ss XVII – XIX)
d)
Filosofia contemporània (ss XIX - XXI)
[1]
Lectures recomanades: Només sé que no sé
res, de Güell i Muñoz, i El món de
Sofia, de Jostein Gaarder.
[2]
Numeració segons la classificació de Marcovich i, entre parèntesi, la de
Diels-Kranz.
[3]
FERRATER MORA, Josep, Diccionari de
Filosofia.
[4]
Un exemple: el rapte d’Europa. “Agenor, rei de Fenícia i fill de Posidó i l’oceànida
Líbia, s’havia casat amb Telefasa. D’aquesta unió van néixer quatre fills:
Fineu, Cadme, Fènix i Cílix, i una filla, Europa. Aquesta jove, d’una gran
bellesa, de pell blanca i suau, s’estava un dia jugant vora el mar amb les
seves companyes. Zeus la veié i se’n va enamorar immediatament. Per tal
d’evitar la gelosia de la seva esposa Hera, es transformà en un toro blanc amb
corns daurats. Europa el veié, se sentí atreta per ell i gosà muntar-li a la
gropa. Aleshores, l’animal diví es llançà al mar i desaparegué a l’horitzó, cap
a ponent. Després d’una llarga travessa, arribà a Creta. Europa va tenir tres
fills de Zeus: Minos, Radamant i Sarpedó. En agraïment pels tres fills, Zeus
obsequià Europa amb tres regals: el Talos, una espècie de robot que impedia que
els enemics desembarquessin a Creta; un gos caçador que mai perdia les preses i
una llança infal·lible. En record d’aquella jove vinguda de la llunyana Fenícia
per a conèixer un món desconegut, els antics anomenaren Europa al continent que
encara avui porta el seu nom. Els seus germans, que sortiren a buscar-la,
fundaren nombroses colònies per la Mediterrània.”
[5]
Lógos: terme grec que significa, al mateix temps, paraula, pensament,
raó, discurs. Hi ha moltes paraules que la contenen com a arrel: lògica,
logopèdia, loquacitat, soliloqui, filologia...
