Cada dia, des de fa dècades, milers i milers de científics treballen en els més variats camps d’investigació per fer avançar una mica més el coneixement que els humans tenim del món. Mai abans dels segles XX i XXI s’havia dedicat tanta energia col·lectiva al desenvolupament de la ciència, amb tants caps ben preparats i uns envejables mitjans materials al seu abast. No cal patir, la disminució de la ja raquítica partida dedicada a Investigació i Desenvolupament (I+D) en els Pressupostos generals, que acaba de fer públics el Govern d’Espanya, no farà descendir de manera sensible la velocitat de creuer del progrés cientificotecnològic mundial. De tant en tant, el resultat d’algun dels múltiples programes de recerca que es fan al món travessa la gruixuda capa que manté prou ben aïllada la tasca científica general de la curiositat o la indiferència de les masses socials. Recentment, ha passat almenys tres cops.
El setembre de l’any passat, a Itàlia, es va dur a terme l’experiment Opera, consistent a mesurar la velocitat de partícules subatòmiques des del detector instal·lat al Gran Sasso. Amb gran enrenou, es va fer públic que s’havien mesurat velocitats superlumíniques en els feixos de neutrins provinents del laboratori ubicat al CERN de Ginebra, Suïssa. Aquella notícia podria haver estat la bomba... si no fos per la precipitació de l’equip científic a publicar uns resultats no prou ben contrastats. En efecte, el responsable de l’experiment s’ha vist forçat a dimitir. Però, segurament, no tant pels errors tècnics comesos en el disseny de l’experiment i el calibratge dels aparells i, consegüentment, en les mesures obtingudes, sinó pel rebombori que va generar la seva imprudència en comunicar unes conclusions que contradeien el marc teòric de la mecànica relativista. Ho sap ─o ho hauria de saber─ qualsevol bon estudiant de secundària: no es pot atacar tota una teoria amb el resultat d’un sol experiment. Per això va ser imprudent Antonio Ereditato, la qualificació tècnica del qual no puc posar en dubte. Podem suposar que la vanitat, l’ànsia de notorietat o les necessitats de finançament devien influir en la precipitació.
El segon cas, en el qual ara no m’estendré, és el desemmascarament d’un psicòleg social holandès, Diederik Stapel, qui falsejava sistemàticament les dades i els resultats dels articles que publicava a revistes científiques de prestigi. Va aconseguir enganyar fins i tot els responsables de Science, la publicació de referència dins de l’univers de les ciències naturals i meta de qualsevol investigador amb aspiracions de reconeixement i ─per què no dir-ho─ celebritat. Les males pràctiques són aquí molt més greus. Sobre el tercer, la concessió del Premi Nobel de Medicina, hi ha punts foscos en les informacions que he pogut conèixer que m’aconsellen ser prudent.
Faig aquesta prevenció per no mostrar-nos excessivament il·lusos amb la darrera notícia científica que ha traspassat la membrana de la inòpia. Van J. Wedeen és un radiòleg investigador de l'Hospital General de Massachusetts (Mass General), centre adscrit a la Facultat de Medicina (Medical School) de la famosíssima Universitat de Harvard situada a Cambridge, EEUU. L’esmentat científic dirigeix un equip que acaba de publicar un article a la prestigiosa revista Science, en el qual es descriu com s’estructuren les neurites que formen la substància blanca del cervell. Han utilitzant sofisticades tècniques radiològiques per tal d’obtenir imatges per ressonància magnètica (IRM). La imatge resultant és, com altres generades per sistemes informàtics, d’una gran bellesa plàstica. A mi, em recorda la reconstrucció per computadora de les fotografies obtingudes pels telescopis enfocats cap a l’espai exterior a La Terra. Precioses, il·lustratives, netes... però falses. No es veurien així les formacions estel·lars a ull nu, encara que tinguéssim l’abast de visió necessari, ni es veurien així d’acolorides i netament traçades les fibres nervioses al microscopi. Tanmateix, les imatges artificialment sintetitzades fan la seva funció perquè ens permeten imaginar com s’estructura i com funciona la natura. Però no és de l’embelliment de la realitat, del que vull tractar.
No tinc res a dir sobre l’experiment realitzat per l’equip de Wedeen ─no tinc els coneixements tècnics necessaris per dir res─. Els experts en radiologia i en ressonància magnètica computeritzada analitzaran com s’ha fet i decidiran si en validen els resultats o no. A mi, a diferència de les d’altres experiments recents molt sonats (mediàtics, es diu ara), com el dels neutrins a Itàlia, les conclusions em semblen plausibles. Són congruents amb la idea que m’he pogut fer del cervell a partir de lectures sobre fisiologia neuronal i del funcionament dels organismes dels éssers vius en general. Per això no entenc la sorpresa que manifesta Wedeen quan diu que no s’esperaven trobar una estructura cerebral tan simple, amb manats de fibres disposats ortogonalment en tres dimensions en el que s’assembla, per la seva racionalitat, a un dels cablejats que nosaltres instal·lem industrialment a les màquines i aparells electrònics. Què esperaven trobar? Nusos i embolics d’àxons desordenats escanyant-se entre si? Un cabdell de nervis capritxosament amuntegats en n dimensions? (on n≠3). Això sí que hauria estat sorprenent. No sé de cap sistema orgànic ni de cap estructura natural ─llevat d’algunes accions de l’inefable ésser humà!─ que malbarati recursos. Així ho afirma l’arxiconegut principi d’economia, atribuït al nominalista anglès Guillem d’Ockham (1280-1349) ─encara que jo l’associaré sempre a Leibniz, perquè en vaig descobrir la formulació llegint els seus escrits─. Es pot parafrasejar dient que la natura tendeix a la simplicitat i al mínim dispendi energètic. Si no s’aconsegueix en l’esbós o en el primer disseny d’una estructura, s’anirà millorant fins arribar-hi. La disposició dels astres al cosmos, l’estructura dels cristalls minerals, els òrgans dels éssers vius i els cursos d’aigua que corren per la superfície del planeta així ho confirmen. Els rius no moren a la mar perquè ho diu el poeta (o potser sí, vés a saber!), sinó perquè l’aigua retorna al sistema de la naturalesa l’energia potencial que ha guanyat en ser elevada als núvols per l’energia tèrmica del Sol. Així comença i acaba el cicle de l’aigua: es trenca un equilibri i es retorna a l’equilibri. Si el Sol deixés d’irradiar calor, s’acabaria el cicle de l’aigua (i el de la vida que coneixem, també).
La sorpresa de Wedeen és un símptoma d’ignorància molt pròpia de la superespecialització actual. Però no es tracta solament de desconèixer el principi filosòfic referit, sinó els postulats i les pautes de treball que serveixen de fonament al mètode científic que se suposa que ell utilitza. No són pocs els articles elaborats per científics de primer ordre en totes les branques de les ciències naturals que fan referència al principi d’economia: circulació atmosfèrica, construcció de les cel·les als ruscos per les abelles, trajectòria balística, vol dels ocells, estructura de les molècules, reaccions químiques espontànies, caiguda dels greus.... Les excepcions al principi d’economia, que n’hi ha, es donen en els éssers vius i sembla que són més aviat degudes al fet de trobar-se els organismes en estadis intermedis de la continua evolució de les espècies. Si esperem alguns centenars de milers d’anys, probablement desapareguin les excepcions que coneixem... però n’apareixeran de noves. Els queixals del seny, l’apèndix vermiforme o els dits petits dels peus en els humans actuals son mostres d’òrgans que, aparentment, no tenen cap funció específica i tendeixen a degenerar i a desaparèixer com a tals, seguint el principi d’economia. (Sobre l’aprofitament del cervell, en parlaré un altre dia.)
En els afers que depenen de la voluntat i les decisions humanes, el principi d’economia s’extravia amb freqüència. I això que, com la closca del caragol logarítmicament construïda, formem part de la natura. Una part ben curiosa de la natura, tot sigui dit.
