El principal entrebanc per viatjar és ─la manca de diners a banda─ l'idioma. La distància, un cop feta la separació entre quilòmetres i cost econòmic, pot ser un impediment per a mandrosos i sedentaris irreductibles; però la llunyania avui ja no és un obstacle seriós per aquells que volen conèixer in situ altres nacions situades en latituds o longituds diferents de les del nostre petit país. Anar a l'Argentina sempre serà més fàcil per a qui tingui el castellà com a llengua pròpia que visitar el Regne Unit, per més que les distàncies que ens separen d'ambdós destins siguin incomparables. Per a qui tingui l'anglès com a llengua pròpia, viatjar a qualsevol país de la Commonwealth és, en algun sentit, com no sortir de casa. I això encara que l'anglès de Nova Zelanda i el dels EUA siguin tan diferents del de Birmingham com el castellà del Perú o Xile ho són del de Zamora. Parlar una llengua estrangera facilita els moviments pels països que la tenen com a pròpia en relació directa al domini que en tingui el viatger. Tenir poca fluïdesa amb el francès, per exemple, barra la integració entre els habitants de Rouen. ¿Com li preguntes a un vianant qualsevol pels costums alimentaris de la vil·la? Igual que uns recursos limitats en l'ús de l'anglès poden entorpir la interacció amb els ciutadans de Minneapolis o Londres. Si es vol sortir dels tòpics de la guia turística (eficaços però limitats), cal poder mantenir una conversa amb la gent del país. Quan un ciutadà alemany estiueja a la Costa Brava, no participarà en la vida social de Palafrugell si no parla una mica de català o castellà, encara que només sigui per demanar consell a un nadiu sobre un restaurant òptim o una platja tranquil·la; o per parlar del temps, la conversa més universal que hi ha. Per regla general, si un no és capaç de comunicar-se en les llengües pròpies de cada país no passarà de la superficialitat més epidèrmica en les relacions socials que estableixi ─si és que gosa establir-les.
Hom pot pensar que per això existeixen les llengües franques, és a dir, aquelles que per les circumstàncies històriques, polítiques, econòmiques i culturals de cada àrea geogràfica s'han convertit en vehicles de comunicació compartits per parlants de diverses nacionalitats. L'alemany és utilitzat com a segona llengua per gent de molts països de l’Europa central i, juntament amb el francès, el portuguès i el castellà (en aquest cas ben anomenat espanyol), és la segona llengua ─o, en ocasions, la llengua culta─ de les excolònies que les potències europees van haver de deixar escampades pel planeta a conseqüència de llurs emancipacions en cadena. No obstant, la llengua franca per excel·lència avui és l'anglès, tant per l’hegemomia dels EUA al món actual com per l'herència que l’Imperi britànic va deixar en els cinc continents. No és la llengua que té més parlants naturals ─aquest lloc correspon al xinès mandarí, com és sabut─, però sí és la llengua que utilitza més gent al món per comunicar-se amb parlants d'altres idiomes. És clar que en molts casos es tracta d'un anglès empobrit i reduït, una mena de farmaciola de recursos lingüístics bàsics per sortir del pas. S'ha trivialitzat molt la paraula 'saber' per a tot, en particular pel que fa als idiomes. Es diu “sé anglès” amb molta facilitat, encara que a vegades el saber del qual es disposa no passi d'un “How do yo do?”, un “Good morning”, un “Thank you”, un “Bye bye” i quatre coses més, molt útils per no quedar-se fent l’estàtua o gesticulant com un mim però que disten molt de saber parlar una llengua com Déu mana. Dominar una llengua estrangera és una altra cosa, que no té tant a veure amb l'accent com amb un coneixement suficient de la gramàtica, el lèxic, els girs dels argots populars (que muten ràpidament), una mica de la història i un molt dels costums locals. Sense tenir un cert domini d’aquests requisits, mai es podrà connectar amb els nadius, encara que la gent amb qui es tingui tracte no sigui especialment cultivada.
A les persones formades que dominen prou o molt bé la llengua pròpia però desconeixen la llengua del país visitat, els sol resultar xocant el fet d'anar de viatge a un indret on els seus rics recursos lingüístics es tornen inútils. No poder parlar normalment, tal i com estan acostumades a fer, se senten reduïdes a la infantesa (la paraula 'infant' significa etimològicament 'el que no parla'), es queden paralitzades. Es veuen a si mateixes parlant com els indis de les pel·lícules: utilitzant monosíl·labs i verbs en infinitiu (quina imatge tan irreal de les llengües dels aborígens d'Amèrica!). Es veuen despullades del seu ser, despersonalitzades. Per això se solen aïllar. Si viatgem a Iran ─és un suposar─ ja es dóna per descomptat que no ens entendrem i no ens importa ni poc ni gens. “Ningú té l'obligació de saber parsi”, pensem. O una altra insensatesa similar: "Amb l'anglès que porto al sarró, ja n'hi haurà prou, perquè tothom sap anglès”. Ni és cert que ningú tingui l’obligació de conèixer el parsi ni que tothom la tingui de parlar l'anglès. Si la meva empresa prospectora m’envia a treballar a Ispahan, serà molt convenient que aprengui parsi per més que a l’entorn laboral s’utilitzi l’anglès. No és exactament una obligació, sinó més aviat una conveniència. Els col·legues nadius agrairan el fet que em dirigeixi a ells en parsi (o que ho intenti, almenys) i segur que m’ho faran notar. Els estats amb cultures sense complex d’inferioritat, com l’alemany o el francès, valoren i fomenten l’ús dels seus idiomes entre els treballadors estrangers que contracten les seves empreses, així com exigeixen als organismes internacionals dels quals formen part que les utilitzin en el seu funcionament intern. La cultura espanyola, molt potent però terriblement acomplexada des de la decadència d'Espanya a la política internacional en els segles XVIII i XIX (en el XX, senzillament ja no comptava al món), no ho fa. Ni en els organismes públics ni en les institucions privades. Això explica que tractant-se de la tercera llengua mundial en nombre de parlants i molt a prop de la segona, el castellà no tingui el mateix estatus com a llengua franca que sí té l'anglès, que ocupa el segon lloc. No es tracta de xovinisme, sinó de fer notar una obvietat. La llengua que ens permet expressar tota la riquesa de la nostra vida mental ─en la mesura que aquesta riquesa existeixi i comptem amb els recursos lingüístics per expressar-la─ és la llengua materna (en els casos que existeixi una llengua madrastra, aquesta s’hi pot acostar molt; tant, que si ha estat més ben conreada que la materna la pot suplantar en alguns usos: com a vehicle d’expressió escrita, sense anar més lluny). Un exemple de llengua madrastra pot ser el castellà per als catalans que tinguin la llengua catalana com a vernacla. La generació dels meus pares ─per parlar d’una generació ben propera─, tret de casos molt excepcionals, no llegeix el català amb facilitat i, quan s’atreveix a escriure’l, ho fa amb grans dificultats i mancances. Independentment del grau de formació que hagin assolit, tenen molta més soltesa i solvència per llegir i escriure en castellà. Amb la llengua oral, els passa tot just el contrari: només cal sentir-los parlar. El motiu és que, per raons polítiques, no van rebre formació acadèmica en la seva llengua materna (el català), sinó en la madrastra (el castellà); en canvi, quan parlen, ho fan usualment en català. Per això el seu català oral és molt més fluid que el castellà. Aquest fenomen lingüístic és anomenat pels especialistes diglòssia.
Conèixer llengües diferents de la materna és enriquidor. A més, pot ser un indicador entre d’altres del grau de cultura que ha assolit un individu. Dominar una llengua estrangera obre moltes portes, laborals i socials. És comprensible tenir reticències a intentar-ho perquè d’ordinari ja ens arreglem amb la nostra o perquè no volem esforçar-nos moltíssim per no passar de ser en tota la vida uns aprenents. No és una obligació, queda dit. Però és altament recomanable si hom té inquietuds intel·lectuals, culturals i laborals que van més enllà del proper, de l’immediat. No caldria haver de repetir que les llengües estrangeres no es redueixen a l’anglès, l'actual llengua franca (però la idea s'ha afermat tant en l'imaginari col·lectiu que no és en absolut ociós); ni que l’anglès no es redueix al patuès que molts dels seus perpretadors utilitzen. A aquells que confien que la tecnologia i els ginys electrònics els resolguin el problema, els diria que no esperin massa, de moment, dels traductors automàtics que incorporen algunes aplicacions per a tauleta o telèfon mòbil. He tingut ocasió de provar-ne un recentment i no passa de ser una curiositat d’utilitat limitada. Una conversa fluida no és equiparable a una mera traducció de paraules o frases soltes. Si algun dia els programes automàtics d’interpretació aconsegueixen emular converses entre parlants d’idiomes diversos, llavors sí que podrem parlar tots amb tots com abans del càstig que Déu ens infligí a Babel. Mentrestant, si veritablement volem comunicar-nos i poder entendre’ns bé, haurem de seguir estudiant llengües de valent. I n'hi ha per donar i per vendre: més de cinc mil!
